Jingle Bells...

Dues ratlles per desitjar-vos a tots els lectors del meu blog (i als que no em llegeixen, també) un molt BON NADAL!!!

Gràcies a tots per estar aquí!

Imatge treta del blog martinagolafre.blogspot.com.es

Sis-cents quaranta-sis mil...

646.306...

Des de que, gairebé fa tres mesos, va sortir aquesta dada que estic paralitzada amb aquesta xifra...

Si, 646.305 i servidora som els aturats a Catalunya. M'agafa una mala hòstia!

I què podem fer? Una macrofesta en el Fòrum? (dic Fòrum com podria dir algun altre indret a Catalunya que ara no se m'acudeix...) Una botifarrada popular? Una manifestació al Passeig de Gràcia/Gran Via on segons la Guàrdia Urbana seriem 200.000 i segons Govern Civil 2.000?? No tu, que encara vindrien el mossos i, a sobre de parats, magullats!

Vés, i amb tot això, ens hem plantat a Desembre i tenim el Nadal a sobre! Amb mala maror a la societat (amb el "Wertgonyós" fent de les seves; el President amb la senyera enrotllada al cap però amb menys vots; amb els d'Esquerra que volen posar la poteta al govern però sense mullar-se; amb els del PSC que ténen molt poca credibilitat i amb el del CUP que no es canvia la camisa de quadres ni que el matin... sic!) i amb els parats i els no-parats sense paga extra! Collons com ha canviat tot!!

Jo ara m'he de concentrar amb el que comporta les festes, és a dir:

• Barallar-me amb el meu Estupendu, com cada any, per decidir què comprem als Paquirrins.
• Buscar els galets més grossos possibles.
• Convèncer al meu sogre que peus de porc no, i que no calen tants bolets.
• Que el tió mengi ;)
• Encarregar la carn a la carnisseria.
• Pensar en les neules (una sobretaula de Nadal sense neules, no és Nadal)
• En pensar on penjo l'"espumillón" i les boles del arbre (que vaig fotre a mar l'any passat)
• ...i intentar que els meus fills passin el millor Nadal possible (que el passaràn... i tant que el passaràn!)

I només em queda desitjar-vos que passeu un molt bon Nadal i que el Tió us cagui les coses justes i necessàries (bé, alguna frivolitat també fa il.lusió)

Bones Festes!!

Do you want a job? doncs ta fots!

Estic realment al·lucinada mirant ofertes de feina.

No sé si estic a Catalunya o al mig de Massachussets (m'agrada dir "Matxaxusets" o "Ojaio". Què me'n dieu de "Aioua". Espetarrant!) Hi ha moltes ofertes de feina que demanen candidats en anglès o bé posen el lloc de treball en anglès. Per exemple:

• Buscamos un Business Development Manager. És a dir, un Gerent de desarrollo del negoci. 
• Sales Manager para empresa energética. O sigui, un venedor amb experiència.
• Necesitamos un experto en B2B... I això? sembla el nom d'una consola... Doncs no, és un Business to Business, es un intermediari de empresa a empresa (com un proveedor de viatges, per exemple)
• Necesitamos Sales Manager en Agencia de PR (PR=PI-AR). PI-AR?? (Pio, pio...) em sona a granja de pollastres pijas! noooo... PI-AR son les sigles de Public Relations, o sigui Relacions Públiques.

I que me'n dieu quan mires el LinkedIn i veus Fulanito de tal, CEO en .... CEO? cony, el jefe! El que mana més!

Que voleu que us digui.... Entenc que l'idioma universal el tinguem que dominar i es vital per algunes feines, però jo sóc més d'estar per casa (encara que em posaré ja a refrescar l'anglès). Sempre he dit que sóc més pagesa que Sant Isidre i que m'agrada tot el que m'envolta, la meva familia, els meus amics, la meva terra, la meva ciutat...

Estem en uns temps que ens hauriem de mirar més el que ens envolta. No sóc ni economista ni res semblant (no porto ni els comptes de casa. Sort del meu Estupendu que és el que té seny) Tampoc m'agrada la política ni els senyors que se'n dediquen (no m'agrada la poca honestedat), però si tinc clara una cosa...

Estem molt fotuts en aquest país, amb una taxa d'atur que arriba gairebé als 6 milions de persones, que molts no els hi queda més remei que ser emprenadors perquè les empreses no estàn contractant sinó que estàn acomiadant (i els que contracten volen que tinguis un Master en ESADE per fer de mosso de magatzem...)

Senyors, senyores és hora que ens ajudem! Anem a mirar-nos el melic! Obrim els ulls i mirem el que tenim al costat. Per això hauriem de començar a gastar-nos els pocs diners que tenim en els comerços del nostre barri/ciutat. Aquest Nadal serà dur per alguns, anem a les petites botigues a comprar i aixì ajudarem als emprenadors, al petit comerç perquè no plegui...  

Què tenim? Moltes coses... jo començaria per parlar-vos d'Ebrevinil  fan vinils decoratius molt bé de preu i molt xulos! una bona idea com a regal; també tenim a la fantàstica Lola'Cake que et pot fer el pastís, cupcake, galetes o el que vulguis, personalitzat i a bons preu.

i que tal unes peces de bisuteria/joieria boniques?? No t'aguanto les fa molt maques.  Si voleu comprar roba i complements, moderna i a bon preu, aneu a Doce al carrer Artesa de Segre cantonada Ciutat de Balaguer de Barcelona.

Si voleu comprar roba infantil diferent teniu Rock 01 Cool Baby, roba amb estil rocker per a nens al c/ Bonavista, 16. A Barcelona.

I regalar un tren elèctric, per exemple? 

Kinder Trenes Eléctricos del c/ Còrsega, 415 en trobaràs de molt xulos.

I les coses de papereria? a mi em xiflen i trobo que és una cosa moníssima per regalar! On? 

Ordning&Reda Via Augusta, 40 o, com no, Pepa Paper París, 167. No són botigues econòmiques, però un capritxet "paperil" sempre està bé.

Una de les meves botigues preferides i que cada Nadal els meus Paquirrins i el meu Estupendu hi van per comprar alguna coseta és a El Ingenio, articles per fer màgia/jocs de mans.

Bé, he fet unes poques propostes de comerç de proximitat. Cadascú en la seva ciutat o poble sabrà on ha d'anar...

Ostres, realment en aquest post m'he anat d'una cosa a l'altre.... de buscar feina a fer compra de proximitat. Potser es que el destí em porta cap a l'emprenadoria... qui sap! Potser em faig CEO de la meva pròpia empresa de.... cigrons?

Fins el proper post!

Nena! Ja tinc els bolets per Nadal!

Us he parlat mai del meu sogre?
No, aquí al blog mai l'he fet esment, però la familia i les amistats ja coneixen moltes històries....
Començaré dient que té 83 anys, és vidu, té una salut de ferro (malgrat ell digui que té moltes coses), és encantador, parla pels colzes i cada any, sense excepció, en el mes d'octubre em diu allò de:
Ja tinc els bolets per Nadal!
El plat que es faci, en principi, li és indiferent però se li ha de posar bolets...
El problema no és que m'ho diu en el mes d'octubre i ja està. No, el problema és que comença en el mes d'octubre i t'ho va repetint diverses vegades (diverses=moltes) fins que no fa entrega dels mateixos (això és, aproximadament, el 15 de desembre). Per suposat, són bolets en conserva perquè sinó serien bolets amb carn... (ecs! Ara m'he fet fàstic...)
I direu "doncs que te'ls doni en el mes d'octubre i tema resolt". Molt llestos/es vosaltres! Ja ho hem provat! aleshores ataca amb els musclos de l'aperitiu o les "navajas"...
Aquest any hi ha una variació. El passat cap de setmana va venir a dinar i ens va enunciar el següent:

Aquest any el segon plat el faig jo i faré... peus de porc!

El crit de "Nooo" del meu Estupendu, que en aquells moments estava a la cuina, el va sentir fins la veïna de l'àtic.

• No, papa. No faràs peus de porc perquè per Nadal no es mengen peus de porc i perquè tu no has de fer res!
• Bueno, però jo en faré mig per cadascún...
• No, no els faràs...
• Nois -intento intervindre- si voleu...
• Però es que vaig veure la recepta a la tele i...
• Papa, que t'he dit que no!
• Pare -jo de nou- si vols peus de porc...
• Qui ho diu que no es mengen per Nadal? Doncs jo vull...
• PAPA!
• A veure... -jo amb un fil de veu-
• Ara aquest m'ha de dir el que haig de fer o no...
• Es que tu no has de fer res, ho fem nosaltres!
• Buff!
• Jo... -una altra intentona per part meva...-
• Buff!

Això va ser el cap de setmana passat amb el tema de Nadal, però una conversa d'aquesta mena es pot reproduir en qualsevol moment i amb qualsevol tema.

Us podria explicar moltíssimes coses del meu estimat sogre... Us podria explicar sobre la seva dieta que hauria de ser pobre en vitamina K i es fot fins el capdamunt d'espinacs (si, heu encertat... amb molta vitamina K); dels seus amics que anomena "vells"; de que cada vegada que mengem espàrrecs et comenta que van bé per la pròstata (gran dada, en gran moment); de les seves anècdotes de l'any 36; dels seus "aquests pantalons són gairebé nous, ténen 15 anys"; de la seva insistència en que sapiguem qui era en Fiveller; de la quantitat d'anàlisi de sang que es fa per veure a la mossa del laboratori... de tantes i tantes coses que no acabaria mai!!

I espero que, per molts anys, pugui sentir:
Ja tinc els bolets per Nadal!

Fins aviat!

El món comercial (des del meu punt de vista, eh?)

Sempre he pensat que les persones que ens dediquem a vendre sóm una mica peculiars.

Xerrem pels colzes, anem amunt i avall veient clients, parlem per telèfon a totes hores, som força cridaners i, en el fons, som uns incompresos…. Normalment la nostra feina no l’entenen les persones que no són comercials. Una d'aquestes persones era ma mare. No entenia la meva feina i ni la de la meva germana.

Quan li preguntaven de què treballaven les seves filles deia:
La gran (la meva germana) fa algo de "papers" (en realitat treballava de consultora de Recursos Humans) i la nena (jo) va pel carrer i ven algo dins les revistes...

Una conversa amb la mare anava així:

Riiiinnnngggg!!!!
- Nena!!!
- Digues!
- Avui surts??
- Què vols dir si surto?
- Què si vas pel carrer…. –donant voltes al “bolso”, penso jo…-
- Si, Mama, per què?
- Doncs si surts, podries passar pel “Corte Inglés” i portar-me una capsa de bombons que avui ve la Tieta i és el seu aniversari i...
- Mama! T’he dit mil vegades que quan surto vaig a veure un client! Vols fer el favor!
- Ai nena, no sé que et costa…. Total, vas amb cotxe, no?

No hi havia manera, no ho entenia.... (Mamà no saps com t'enyoro...)

Ni ella, ni alguns que es pensen que ens "escaquegem" (això és el que farien ells), que és molt fàcil (com es que tenint el producte que tenim, tal client no sigui comprador...? -i això t'ho pot preguntar des del jefe fins la recepcionista-) i que vivim molt bé (si, si... sobretot ara que alguns estem engreixant la cua de l'atur).

Si, suposo que totes les feines ténen el seu què  i sempre he considerat que tots som importants en l'engranatge d'una empresa, fins i tot els comercials!!

Fins la propera!

Juliol, Agost, (...), Octubre...

"Lulu! Sóc super-fan del teu blog!" 
Aquestes sorprenents paraules me les va esbintzar la meva ex-companya (i amiga) Beatriz l'altra dia sopant. Les altres comensals (ex-companyes i  amigues també) van afirmar el mateix.
Encara ara no se m'ha tancat la boca de la sorpresa! Va ser una barreja de vergonya i satisfacció alhora! Fins i tot em van dir que si tenien el dia una mica torçat, llegir el meu blog els hi arrencava un somriure... Collons, quina responsabilitat!
I jo ara què nassos explico? Perquè, al principi era fàcil: explicar tota la feina que se'm va girar quan em vaig quedar a l'atur però ara... què? Aaaggghhh!!!!!
A veure, repassem...
Què he fet aquests dies? A part de maleïr tot i cadascún dels dies de setembre (menys el dia de l'aniversari del Paquirrin Junior) poca cosa més...
L'altra dia em vaig anar a comprar unes sabates. La premisa era que fossin planes i còmodes...
Doncs em vaig comprar unes que són moníííssimes, de color negre, que no són ni planes ni còmodes... com sempre, encertant de ple! De fet, semblo la "novia de Frankenstein" perquè són d'aquelles que la sola és gruixuda de la punta al taló i és com si portés dues rajoles de la paret de la cuina enganxades a la sabata. Collins que rígides són!
I què més? Ah, si! Vaig llançar un concurs des d'aquest mateix blog i... quin poder de convocatòria que tinc!
La xicota del Paquirrin (gran) i la meva cosina ens van explicar la seva anècdota laboral divertida! Per tant noies, ens anem a fer un suís perquè ens el mereixem! eh! i croissant!
I ja veieu, això és el que he fet de rellevant aquest mes. Aburrit com una mala cosa!
Crec que després de llegir aquestes línies, la meva ex-companya (i amiga) Beatriz canviarà d'opinió -sic!-
A veure que ens depara aquest Octubre. Com a mínim té alguna cosa bona... que no és Setembre!
Fins el proper post!

"Morriña"

Si, ho reconec.... trobo a faltar la feina!

No trobo a faltar aixecar-me d'hora, ni les reunions que no s'acabaven mai, ni les mil trucades a la mateixa persona i que no es posés, ni... no sé, altres coses!

Trobo a faltar les bromes amb els companys, les mirades còmplices, el café del matí, les visites als clients... en definitiva, les anècdotes vàries que he viscut al llarg dels anys!

I avui el post anirà d'això... d'alguna anècdota que m'ha passat, que he explicat a alguns companys i que ens hem pix... de riure!

Recordo, en concret, un dinar de tupper en una sala de reunions que teniem en el nostre departament, (que la deixàvem plena de molles de pa) i, de manera espontànea, cadascú de nosaltres va explicar alguna història que ens havia passat a "casa" d'algún client.

Recordo el meu amic/company Joan que va explicar que un dia va anar a una empresa on es va reunir amb una noia. Aquell dia havia decidit posar-se "traje" i veia que la noia el mirava molt, d'una manera intensa... He lligat, va pensar... Fins que va sortir de l'empresa i es va donar compte que a l'alçada de l'hombro, portava una GRAN cagarada de colom!! Clar que la noia el mirava intensament!

O com la meva amiga/companya Andrea, que anava a entrar a una empresa, amb portes correderes, automàtiques, i no es van obrir i es va fúmer una nata de campionat (em penso que va caure al terra i tot!)

I ara, una (de moltes) que em va passar a mi i molts de vosaltres ja la sabeu...

Va haver-hi un dia que vaig anar a veure a un client en un edifici alt, força alt, de Barcelona. Entro, saludo al conserge i observo que l’edifici està en obres i un dels ascensors no funciona. Hi ha una gentada considerable per agafar l’ascensor que si que va.

Agafo l’ascensor juntament amb un parell d’executius, una parella amb una nena i una noia amb una faldilla tan curta que sembla que porti un cinturó ample. Com vaig una mica carregada, un dels executius pulsa per a mi la planta 10.

Comencem a pujar i de cop…. l’ascensor es para entre la planta 5 i la 6!

Tots ens mirem amb la cara de “no passa res, però no sé que fer” i fem un bot al sentir una veu: “

- Señoreee, ¡no se asuzten! ¡Ahora mizmito lo' sacamo'!

Un home amb casc, un paleta, ha obert la porta i treu el cap entre el terra de la planta 6 i el sostre del nostre ascensor.

- Tendrán que saltá ' y salí ' p'aquí.

P'aquí?? I, en aquell precís instant, em vaig adonat del que portava posat i… horror!! Una faldilla estreta fins els peus! Avui precisament m’he posat aquesta faldilla quan jo sempre porto pantalons! Què faig? Em trec la faldilla o me la pujo fins el cap i em faig un llaç? vaig pensar...

Mentre estava pensant el que havia de fer ja havien sortit la nena i els seus pares. Els executius que em miren i diuen:

- L’ajudem?

- No, no, vostés primers –dic guanyant temps per pensar com surto d’allà embotida en la faldilla que porto-

Mentre van sortint, la noia del cinturó ample i jo ens anem mirant a veure qui és la guapa que surt primer. Jo no vull pujar-me la faldilla a l’alçada del cap per poder aixecar la cama i sortir i, evidentment, la noia no vol aixecar la cama tampoc, encara que ella és jove, prima i esbelta. I segur que porta unes calces mones (o potser una tanga) i jo vaig amb calces de coll alt i color insípid…..

-¡Niña! ¡Dame la mano que te subo! –diu el paleta, donat la mà i pujant a la noia fora de l’ascensor.

Ara em toca a mi! Respiro fons, els hi dono la meva càrrega de revistes i, em dono impuls amb les mans i braços i... alehop! amunt!

I fent força amb els braços (Nadia Comaneci estaria orgullosa de mi!), m'arrosego tipus cuc pel forat entre l’ascensor i la planta 6, quedant-me blanca de dalt a baix per la pols i el guix de les obres.

Merda! No sabeu la vergonya que vaig passar amb la cara al.lucinada dels paletes i, després, veient a la noia de la recepció rient per sota el nas! I jo amb aquell posat de que no passa res, molt digne, blanca de pols de dalt a baix...

Aquesta és una de les moltes anècdotes que puc explicar que m'han passat i penso, amb nostàlgia, en les històries que es van explicar aquell dia, amb l'atac de riure de tots nosaltres i el bon rotllo que teniem. Això és el que trobo a faltar!

Bé, ja em deixo de nyonyeries i aprofito per dir-vos que els noms esmentats dels meus companys són ficticis, però no la seva història.

Dit això, us convido a que expliqueu alguna anècdota. No cal que sigui del món comercial... segur que us ha passat alguna a la vostra feina!

Va, un concurs! expliqueu la vostra i un jurat  (els de casa se'ls-hi ha girat feina) escullirà una de les històries i guanyara una tassa de xocolata desfeta (o Suïs) amb alguna cosa per sucar a la Granja Viader del carrer Xuclà. Jo li acompanyaré, eh?? Plaç màxim: 30 de Setembre. 

Veus, ja he trobat l'excusa perfecte per saltar-me (altre cop) la dieta!! Vinga, animeu-vos que volem riure!!

Espero les vostres històries.... fins aviat!

La pu@#* realitat

• Estem a l'agost? 
• Nooooo!
• Ja estem al setembre?
•  Siiiii!

Parlamordedéu! Ja s'han acabat les vacances? Merda! Ara he de baixar a la realitat.....

Vés, i ara què? Durant un mes, el pais ha estat paralitzat (malgrat la crisi) i ara sant-tornem-hi a fer el que feiem abans d'aquest beneït mes!!

I comencem el Setembre. Él mes que més odïo. Només hi ha un dia que m'agrada, el de l'aniversari del meu fill petit, la resta... puuuaaaggghhh!!

És el mes de "la vuelta al cole" això vol dir despeses, i més despeses; anar a buscar llibres, comprar material escolar, començar a mirar els pantalons i altres prendes de l'any passat i comprovar (amb horror) que s'ha de comprar roba nova...  I aquest any, a més, la pu@#* pujada de l'IVA!

A respirar fons i endavant!

Però, no us he explicat res! Us haig d'explicar el que he fet en aquests dos últims mesos!

He fet dues coses importants. 

La primera, ajudar a engegar un projecte del meu Estupendu. Es tracta de comercialitzar publicitariament una revista de descàrrega gratuïta per iPad. Fantàstica, tot s'ha de dir. Ell treballa; jo intento ajudar-lo amb el que sé i puc...

La segona, fer vacances! que bé que s'està de vacances!! Es fantàstic tenir la sensació que no passa res, que la vida es aixecar-te; pensar que has de fer; arribar a la conclusió que "res" (que es mentida, sempre fas algo, però amb un altre ritme) i sentir-te feliç! Aaaiiixxx! què bé!

Va haver un dia però, que va ser horroròs per a mi, la meva familia i els meus cosins (que ens van convidar a estar a casa seva, a la muntanya, durant una setmana. Gràcies nois!)

El dia en qüestió va ser quan vem decidir anar amb "Burricleta" i fer una excursioneta donant la volta al llac de Banyoles.

Si, si,... ni el vem veure!

Anem a pams.... anàvem 4 adults, un jove, dos adolescents, un nen de 9 anys i un nen de 14 mesos i ens van dir que fèssim una excursió que, com a molt, eren 3-4 hores, tot pla (només hi havia dues pujades segons el senyor que ens llogava els vehicles) i hi havien moltes ombres (d'arbre, es referia...)

Òstia! vem estar 6 hores dalt de la bici! (comptant les parades tècniques vem estar 8 hores d'excursió. Parades tècniques= arrossegar la burricleta per a pujades i baixades plenes de pedres i sotracs per no fotre't de lloros i dinar), amb un sol de justicia, les ombres ni havien poques, d'aigua menys, només ens vem creuar amb una familia en tot el camí (uns 30 i escaig kilòmetres)... un espant! Crec que el pobre noi que ens va llogar les bicis ho va passar força malament quan l'Estupendu li va fotre la cavalleria per sobre! Però ens va dir que era tot pla! Mireu el croquis:

Tooooot pla! La nostra pobre cosina que portava el menut les va passar canutes per passar pels camins i no caure amb el petit. El nivell de "macasums" va anar en augment i pujant de to a mida que anàven passant les hores. Ens feia mal tot (quan dic tot, és tot!).

Però la resta de vacances (piscines, platges, lectures, passeigs, dormides...) han estat un plaer!

.... Demà, dilluns 3 de Setembre..... dilluns.... Setembre..... buuufff! Quina mandra!

Us desitjo un bon Setembre!