El meu Estupendu, cada matí es col·locava la corbata i sortia abans que jo de casa. També tornava més tard. A part de treballar fora de Barcelona, no tenia hores. Feia una feina que si el trucaven a les 3 del matí, es llevava i anava... I no era metge!
Fa cosa de dos anys, en la empresa on treballava, també van decidir que "había sido un placer pero" cap a casa!
I vet-ho aqui, que primer ell i després jo. Imagineu-vos, gairebé 25 anys de casats, que ens veiem els vespres, caps de setmana i vacances... de cop i volta... ens veiem les 24 hores del dia SENCERETES.
Els primers dies semblavem "Els Dalton" (recordeu aquells germans babaus dels dibuixos de Lucky Luke?). Ens miràvem de reüll, marcant territori, esquivant-nos al trobar-nos (cosa difícil tenint en compte el pis que tenim), repartint-nos, sense dir-nos-ho, les petites feines de casa...
Quan portàvem una setmana junts, vem passar d'Els Dalton a ser dos gats, només ens veiem Fuuuuffffff, ens bufàvem.
I, tenia que passar...
- Quèèèè?? què no saps on tens els pantalons grissos??
- No, només t'he dit que no els trobo.
- Es que tu no trobaries un pantaló gris en una fàbrica de pantalons grissos!!!
- Què t'he dit que no trobo els pantalons grissos!! Re' més!
- Això vol dir que dius que jo NO t'he rentat els pantalons grissos i que per això no els tens!!
- No, això vol dir que no els trobo.
- "Pues" te'ls pintes!
- Collons com estem, eh??
- Fuuuffff! macasumlospedré.... Els putospantalonsgrissos...
Poc a poc, hem anat adaptant-nos a la situació (quin remei!) i hem aconseguit estar una mica tranquils. Ja som la parella que sempre hem estat. Intentem passar el dia i cadascú fa i té les seves coses, dinem i sopem plegats tota la familia i, al final del dia com sempre, semblem Els Roper (En George i la Mildred) quan estem mirant la tele des del llit.
I es que, "a pesar de los pesares", som una parella collonuda! (i per molts anys!)
