I
ara què? Aquesta és la qüestió…
Doncs
si, després d’estar dos o tres dies amb la cara abotargada i la mirada perduda,
fent-me aquesta pregunta maleïda i compadint-me a mi mateixa…
Em
vaig llevar! Vaig entomar el targeter! Vaig obrir l’ordinador! I amb aquell
esperit que ja voldria Agustina de Aragón
per a si mateixa vaig redactar un mail que deia:
Benvolguts
Senyors, des del dia XX ja no formo part de l’equip de …..
I….
Riiiing-Riiing, telèfon! Algun company/amic, bé, si mira, he enviat un mail….
Riiing-Riiing,
telèfon de casa. Contesta el meu estupendu si, si, està bé… ara està parlant per
telèfon… no, espera! Ara te la passo!
Si,
és la situació, no era jo…. (què hi farem!)
Riiing-Riiing,
un client, si, i tant! Cap problema, ens veiem aviat (això espero)
Riiing-Riiing,
si,
si… jo també em vaig quedar de pedra… (paralitzada!)
Riiing-Riiing,
Gràcies,
gràcies ara t’ho envio (el curriculum, aquell paper que, si el trobo,
te l’enviaré)
Riiiing-Riiiing....... tantes i tantes trucades. Em vaig passar un quants dies reben i fent trucades, només reben i fent trucades (gràcies). Fins hi tot, els de Vodafone em van trucar per si volia canviar la tarifa! Ho detecten tot els mamons!
Següent
dia, em llevo (a les 7, jo sempre em llevo a les 7), obro l’ordinador i a
“buscar un documento” poso: “curriculum” ………………………………… no troba res.
Neeeeen!
(al meu estupendu també li dic “nen”) tu no sabràs on està guardat el meu curriculum??
No estarà en algún d’aquells “diskettes”? ,
em contesta senyalant una muntanyeta d’aquelles coses quadradetes i planes que
ja no pots posar a CAP ordinador perquè ja està més que obsolet. I ara què?
(osti amb la maleïda pregunteta).
Au
reina! A fer memoria!
