Rumiant sobre les Xarxes Socials

Una de les coses que estic fent des de que no tinc feina (remunerada) es rumiar molt. El fet és que passo moltes hores sola i el coco va a la seva bola.

Aquests dies estava pensant amb les xarxes socials. Jo sóc una "heavyuser" com dirien els entesos. És a dir, estic en totes i cadascuna de les xarxes socials i me les miro sovint. Però, ja fa uns mesos que me n'adono que ja tant jo com els meus amics i/o contactes, hem reconduït la manera de fer anar els continguts d'aquestes plataformes.

Per exemple, Facebook, On estàn les publicacions d'estat de coses qüotidianes? Vaig a fer macarrons per a tota la familia. Doncs molt bé, si senyor! Jo m'entero que Fulaneta li ve a dinar tota la colla i li fa macarrons. Ara no... ara publiquem (i m'incloc) una cita d'algú com Paolo Coelho o el Dalai Lama o fem like a la plana que ens suggereixen sobre galetes en forma de papallona...
I els macarrons collons? T'han sortit bons? la sogra ha quedat satisfeta? la teva cunyada portava un vestit de flors? Has fet fotos? Vinga, parlamordedeu! que el Facebook és per cotillejar, no per frases com no por mucho madrugar, amanece más temprano... i què?! Jo em vull enterar com esteu i que feu. No cal cada deu minuts ni que em comenteu quan feu pipí, però es que ara és avorrit com una mala cosa!

Per altra banda, Twitter... 140 caràcters... No en tinc prou! i vinga hashtags! Molt sovint hi ha publicacions que hi ha més coixinets que "chicha"! A veure el #futbol #FCB #Visca #Barça i #Visca #Catalunya @laculetuitera. Pppfff.... S'omple tant la plana d'inici que ni que visquès 200 anys podria posar-me al dia de tot el que es diu!

I Linkedin? és útil, si. Per buscar feina està molt bé i per buscar els noms de les persones i càrrecs que ténen a les empreses. Bona eina. Però... semblem tots una colla de gurús publicant, cadascú en el seu sector, articles de blogs, de revistes tècniques online, i quedem d'allò més bé... Los 10 errores más comunes de los bloggers, m'ho llegeixo, veig que no faig 10 errors, que en faig 15, però ho publico com si jo fos la blogger més guai del món mundial... i anar fent...

Instagram: ara mateix, la meva preferida. Si, ja ho sé, els que sou bons fotògrafs creieu que fem trampa... Buenu, però els paquets com jo ens va bé tots els filtres perquè una foto tirant a mediocre pot quedar xula.

I que em dieu del What'sup (el guasap)?
Clinck: Vindré tard.
Resposta: Ok
Clinck: estic per la Diagonal.
Resposta: Ok
Clinck: que hi ha per sopar?
Resposta: Mongeta tendra amb patata
Clinck: No m'agrada
Resposta: Ok. 'Ta fots

I on s'ha quedat el trucar per telèfon? Amb els dits morcillones que tinc trigo més per escriure Ok que trucar.

Abans, quan no tenim aquestes eines deiem que la informació és poder. Ara no. Tenim tant a l'avast la informació que crea desinformació...

Però és igual... continuaré posant cites d'Einstein, fent likes a les fotos de gatets, posant hashtags absurds, fent fotos amb tots els filtres del món mundial i fent-me la interessant a Linkedin... I tot això fent un checking al Foursquare perquè estigueu al cas d'on sóc!

Em queixo, però sóc un cas perdut... perdut en la immensitat de les xarxes!

Fins aviat!

Amb tot plegat, som a Març!

Torno a ser aquí!

Disculpeu que no hagi fet cap post des de Novembre... M'he saltat el Nadal (amb les corresponents històries sobre els bolets del meu sogre), l'explicació d'alguna de les búsquedes de feina, alguna entrevista i situacions familiars vàries...

El motiu? Dos en concret: el mal humor que gasto i que el meu ordinador ha fet "caput"... i continuem...

L'ordinador ha fet figa. Tal com diuen "en casa del herrero, cuchillo de palo". L'Estupendu té una botiga d'informàtica, repara ordinadors, però el meu no el pot arreglar. Les "pometes" han d'anar al servei oficial i no hi ha dinerons...

I el mal humor, el continuo tenint. Per què? Doncs perquè la cosa està fatal! No trobo feina...

Feina n'hi ha. Si de debó, però cada vegada més volen que treballis des de casa, by the face i ja cobraràs quan venguis alguna cosa. Mentrestant, a viure de l'aire que anirà bé per a la meva figura.

A part, ja tornem a aquella època de que si no tens un Màster i l'anglès a nivell "alçada d'un campanar" no puc vendre un borrall. Ni l'experiència ni els coneixements es valoren.
Si fins i tot vaig veure una oferta de treball on buscàven comercial amb hebreu! Ells sabràn....

I aquí estic.... amb la conya de que no tinc feina, tinc els dies ocupats feinejant, veient a persones que fa temps que no veig, enviant currículums, baixant a la botiga de l'Estupendu per si s'ha de canviar l'aparador, fer una publicació al Facebook o bé inventant-me estratègies de màrketing que, si tinguès quartos, vendria més que el MediaMarkt! Si fins i tot sóc Mare-Delegada de l'Institut del meu fill... Jo, que sempre he fugit corrents d'aquesta mena de coses perquè, de debó, no serveixo. Em poso nerviosa!

Quan vaig a una reunió de pares i mares de l'Institut, em trobo a persones encantadores amb moltes ganes de treballar per fer alguna cosa que sigui a fí de bé pels alumnes i l'Institut. Però, a vegades, surt algú dient: l'Institut ha de fer alguna cosa amb el tema dels mòbils. El meu fill està enganxat! 
Jo, que sóc una bèstia, m'agafen ganes de dir: doncs li prens el mòbil i llestos!
l'Institut ja ténen normes sobre l'utilització dels mòbils, en tot cas hem de ser els pares que tenim l'obligació de valorar el fet de a) que tinguin mòbil b) com s'ha d'utilitzar i quan c) no es pot gravar qualsevol cosa i penjar-la a les xarxes socials, etc, etc...

Sort que sempre hi ha algú més sensat que jo i diu: Si, parlarem amb l'Institut a veure si poden ajudar als pares a controlar l'ús del mòbil dins l'horari escolar.

Realment, porto una mala hòstia!

Bueeeno, temps al temps a veure si se'm passa les "malespuces"

Fins aviat i gràcies per llegir-me!

El SOC again....

• Aaaggghhh! no trobo el llibre de família... que saps on és? -li pregunto a l'Estupendu, és clar.-
• Has mirat a la calaixera?
• Si
• A l'armari?
• Siii.
• A...
• No el tindràs tú?
• Jo? per què?
• Com que per què? no vas acompanyar a renovar el DNI al Paquirrin?
• Jo?
• COLLONS!

Això era el dia abans d'anar al SOC... és que no sabeu com canvien les coses en un any i mig! al Juny del 2012, vaig anar per primera vegada al SOC a demanar la prestació d'atur i no vaig fer cua al carrer, em van fer agafar un número vaig anar a una taula, vaig donar la meva documentació i... zas! Tot arreglat!

La setmana passada em va dir el meu advocat que tenia que demanar hora per telèfon i que no em deixès el DNI, llibre de familia, el certificat d'empresa, la carta d'acomiadament i el nº de compte corrent.

Dit i fet, truco:

• Riiiing, riiiing.... Benvinguts al SOC, si vol tramitar la prestació d'atur pitgi 1, si voleu...

Pitjo 1...

• Introduexi el seu número de DNI sense la lletra....

Introdueixo el número...

• La seva lletra és: S! (ole, ole), si és correcte pitgi 1; en cas contrari....

Pitjo 1...

• Té hora el dia X a les 8,30 h al carrer...

El dia X a un quart de nou del matí estava a la porta del SOC, fent cua al carrer....
A dos quarts en punt entrem, passem per la taula de la senyora d'informació  i em donen un número...
Als 10 minuts em toca passar a una taula i desenfundo... DNI, llibre de familia, certificat d'empresa..... TOT.

I de cop i volta em diu la senyoreta que m'atenia:

• El compte corrent és el mateix que el que tenim aqui?
• Si...
• I té el nº de DNI del seu Paquirrin petit?
• Mmm, no...
• Doncs, ho sento molt, però jo li gestiono com si només tingués un fill al seu càrrec i torni vostè demà i em porta el nº de DNI que falta....

Com? Torni vostè demà? A l'era d'internet, per un número, "torni vostè demà"? Ténen el meu nº de compte corrent de la vegada anterior, el DNI del meu fill gran i no ténen el número del meu fill petit? -sic!-

Apali, l'endemà a dos quarts de nou del matí estava a la porta de SOC, fent cua al carrer, a dos quarts de nou en punt entrem...
Això ja ho he dit, no?

El dia de demà...

Rrriiinnnggg!!!! (despertador)... són les 8 del matí!

M'aixeco? no m'aixeco? que haig de fer avui? Res? Res!

Quina extranya sensació la dels matins on tinc tot el dia per endavant en blanc... en blanc? No!
Sembla mentida, amb l'agenda gairebé buida tots el dies, no tinc temps per res!

Aquesta vegada, a diferència de fa un any i mig, estic jo sola a casa. L'Estupendu, per sort, fa uns 6 mesos va engegar un negoci i surt molt d'hora pels matins per anar a la seva botiga d'informàtica i treballar tot el dia. I els Paquirrins a l'Institut...

I, si, m'aixeco i em miro casa meva. Que petita és, però la molt mal parida sembla que tingui un imàn per la pols! Vaig a la cuina.... per què, per què, per què sempre hi ha coses a la pica per rentar?
Algú no podria inventar uns llençols que es posèssin a lloc un cop t'aixeques del llit?  I que em dieu del extrany cas de que per molt que posis rentadores, el cubell de roba bruta sempre és ple? o som molt nets o bé uns marranos que embrutem roba a dojo... i on collons està la parella de la dotzena de mitjons desaparallats que tinc en el cistell dels mitjons? casumtot!

 Quan acabo de recollir, fer el llit, cuina, rentadores, etc... són gairebé les onze.. però que he fet? però, però... quan treballava, m'organitzava millor!

Agafo l'ordinador... miro els mails, repaso infopops, tincuncurropertu, feinaitalent i.... ai! tinc una notificació en el Facebook.... ostres! el Candy Crush, em crida!!!!

La una? el dinar! aaaiiixxx...

------------------------------------------------------------------------------------------------------

Dos quarts de cinc de la tarda: surto de casa cap a rehabilitació (a veure si m'arreglen els tendons que els tinc revolucionats); mitja hora de caminata, tres quarts d'hora fent exercicis amb les cames enlaire. Semblo un escarabat panxa amunt! (us asseguro que costa mantenir la dignitat amb aquesta postura) i altra mitja hora de caminata.... amb tot això són gairebé les set de la tarda

Apali, fer sopar, ostres, el Candy Crash!, miro el TN, alguna sèrie i vaig cap al llit....
I demà, que haig de fer? Res? Res!

Extranyament, no va ser un dia Moc...

Cling! -m'ha entrat un mail de la meva cap- Ei, Lulu! podem parlar aquesta tarda cap a les 16,00 h?

Cap problema! -contesto jo-

A l'hora indicada, a la sala de reunions es va dir allò de no es per tu, no s'han assolit els objectius, s'ha de fer un canvi en el departament comercial....
Bé i d'altres coses que ara ja no val ni la pena pensar... Un altre divorci laboral!

Apali, recull les 4 pertinences, i em vaig marxar a la francesa! Quin greu els meus companys!! Són persones fantàstiques, inteligents i bona gent i jo vaig marxar després d'un curt mail de despedida!
Nois, disculpeu!

Realment el meu grau d'afectació en el moment de creuar la porta va ser zero....
Només em va saber greu no haver-me despedit com s'ha de fer amb els companys, però em van agafar les presses...

I vaig trucar al meu Estupendu -que casualment era el seu aniversari- i li vaig esbitzar la notícia:

• Carinyu, m'han despatxat! Sento donar-te males noticies... i sabeu que va contestar?

• Això no són males noticies... tranquila (val més que el seu pes en or aquest home!)
  

I, tranquilament, vaig anar a fer un café amb una de les meves millors amigues, vam anar a la botiga de l'Estupendu i vàrem passar a la tarda...

Al dia següent (dissabte) em vaig aixecar del llit i anava donant voltes per la casa (voltes petites perquè el pis no dóna per més) i no sabia que havia de fer. Collons nena! és dissabte! comprar el menjar, endreçar, posar rentadores, el que faig sempre els dissabtes! Doncs no, jo donant voltes...

Total, he estat en estat de xoc 4 dies, caient en el victimisme (per què a mi, per què a mi...) amb un sentiment confós (sóc una inútil i una fracasada...) i sense saber que fer amb el meu temps (i ara què?...) Però... Ja està!

Fora tonteries!!

Ara haig d'esperar uns dies, trucar a l'INEM (el SOC, ja ho sé, però per a mi sempre serà l'INEM) perquè ara també ha canviat la cosa.... Ara s'ha de demanar hora com en el metge de capçalera.

Ja us ho explicaré.... Osti! on tinc el curriculum? Bufff....

Altre cop... pppffff....

Us recordeu, fa 10 mesos que estava en pla poètic i us vaig escriure un tros de la cançò de les Polseres Vermelles dient, Tot arriba, bla, bla, bla..... he trobat feina, bla, bla, bla.... tanco el blog, bla, bla, bla....

Doncs, NO! Torno a tenir el blog actiu!!

Si, si.... ja hi torno (malauradament) altre cop ATURADA.

Ha estat fantàstic aquests mesos que he treballat, he après un munt sobre el món online, m'he trobat gent meravellosa (menys algun que altre) però.... m'ha tocat.

No, no em pregunteu.... què ha passat? doncs, senzill, m'han acomiadat.... Hasta aqui puedo leer.

Ja us explicaré cosetes. De moment estic en estat de xoc...

Apali! Benvinguts altre cop a QUINA FEINA DÓNA L'ATUR!!!!!

Tot arriba.

...respira, espera't, aixeca't sense pressa,
inspira, refes-te, la vida, el món t'espera...

així fa la cançó de la promo de la nova temporada dels "Polseres Vermelles". Em direu: estàs tova... No, home no!! es que la posen a totes hores i, a totes hores, la vaig tatarejant... i això per què?

1. Perquè s'enganxa
2. Perquè m'agrada
3. Perquè, ara que m'he parat a escoltar la cançó de debó, és profunda, eh??
4. Perquè... potser si que estic una mica toveta??? Què no, collons!!

Precisament he començat l'any amb molt bon peu! I es que... Bé, tinc una notícia bona i una dolenta... Començaré per la dolenta:

Em sap greu, però TANCO el blog. Si, si... Si voleu saber que fa l'Estupendu i el que porten entre mans els Paquirrins i les peripècies que visc, m'haureu de trucar o bé escriure'm un mail..
I això, porta a la notícia bona:

Senyores i Senyors lectors del meu blog... JA TINC "CURRO" (Iabadabadú; iuju, iuju; ole, ole..!!)

Si, si, de comercial...
No, no, de publicitat no...
Noves tecnologies? Si, si...
Si, si, estic contenta....

I és per això que tanco el blog... Ja no em "dóna feina l'atur", per tant, ja no té sentit continuar! -Sic!-

Finalment, poc a poc, passant algunes entrevistes (algunes d'estrambòtiques) he aconseguit una feina.... Nervis, pors, alegria... no vegis quina barreja!

I encara que la finalitat de la cançó del Sr. Andreu Rifé (Fil de Llum) i de la sèrie Polseres Vermelles és relacionar la lletra amb una enfermetat terrible, també és pot aplicar a les persones que hem estat (o estàn) a l'atur ... respira, espera't, aixeca't sense pressa... el món t'espera! Amb constància i paciència, les coses van arribant..

Gràcies per haver-me seguit tots aquests mesos. Això és tot!

Una gran abraçada.

Estrenem any... no el malgastem!

Ja està, ja hi som! Estrenem nou any!
365 dies completament verges que omplirem d'experiències i vivències, bones i no tan bones, però amb la il·lusió de que ara si, aquest any si serà l'any on començarem a treure el cap d'aquesta maleïda crisi, on trobaré feina i el negoci de l'Estupendu anirà d'alló més bé...
I aixi comença el meu somni d'aquest primer dia del 2013 ... ara vindrà algún desgraciat i me'l fotrà enlaire!
Bé, espero que això trigui... Mentrestant, com us ha anat les festes de Nadal?? Què... com cada any? Familia, familia i familia? Si? Jo també!
Si, ja sé... sempre falta algú a taula i potser, fins i tot, fotries algú fora de la taula, però que guapus són aquests dies. A mi m'agraden encara que dies abans de les festes, estic agobiada perquè no tinc les coses preparades, sempre em falta algún regal o senzillament, se'ns pica el caldo...
Això és precisament el que ens ha passat aquest any... se'ns ha picat el caldo!!!!
Collons!
Ja sé, ja sé.... uns pensareu que no hi ha per tant i altres que és una desgràcia, però el meu Estupendu fa normalment 3 olles de caldo (que no! que no exagero! -ara us posaré la foto, home!-) i així, en principi, teniem caldo al congelador per parar un tren... doncs just va anar pel menjar de Nadal...

Abans però, discusió.

• Aquest caldo està picat
• No, jo el veig bé
• Doncs jo no es que no el vegi bé, es que l'oloro malament.
• Espera que l'escalfo i a veure si està picat o no...
• No, no cal, està picat
• Buenu,,, però l'escalfo... 
• què no! que ja t'ho dic jo!
•  .......

En fi, més o menys com cada Nadal. Si no hi ha discusió pel caldo, hi ha perquè un considera que no hi ha prou carn per a tots i l'altra si (quan en realitat MAI arribem al segon plat -bé tots, excepte el meu sogre, no arribem MAI al segon plat. És l'únic que s'ho fot tot! :)-)

Aaaiixxx!!! Què faria jo sense aquestes petites coses que em passen i sense els meus.... Aquests dies més nyonyos ho penses i t'adones que el balanç de l'any, malgrat tot, tampoc ha anat tant malament...
Ara que el 2013 podria anar millor, eh????
Feliç any nou a tothom!!!!

Jingle Bells...

Dues ratlles per desitjar-vos a tots els lectors del meu blog (i als que no em llegeixen, també) un molt BON NADAL!!!

Gràcies a tots per estar aquí!

Imatge treta del blog martinagolafre.blogspot.com.es

Sis-cents quaranta-sis mil...

646.306...

Des de que, gairebé fa tres mesos, va sortir aquesta dada que estic paralitzada amb aquesta xifra...

Si, 646.305 i servidora som els aturats a Catalunya. M'agafa una mala hòstia!

I què podem fer? Una macrofesta en el Fòrum? (dic Fòrum com podria dir algun altre indret a Catalunya que ara no se m'acudeix...) Una botifarrada popular? Una manifestació al Passeig de Gràcia/Gran Via on segons la Guàrdia Urbana seriem 200.000 i segons Govern Civil 2.000?? No tu, que encara vindrien el mossos i, a sobre de parats, magullats!

Vés, i amb tot això, ens hem plantat a Desembre i tenim el Nadal a sobre! Amb mala maror a la societat (amb el "Wertgonyós" fent de les seves; el President amb la senyera enrotllada al cap però amb menys vots; amb els d'Esquerra que volen posar la poteta al govern però sense mullar-se; amb els del PSC que ténen molt poca credibilitat i amb el del CUP que no es canvia la camisa de quadres ni que el matin... sic!) i amb els parats i els no-parats sense paga extra! Collons com ha canviat tot!!

Jo ara m'he de concentrar amb el que comporta les festes, és a dir:

• Barallar-me amb el meu Estupendu, com cada any, per decidir què comprem als Paquirrins.
• Buscar els galets més grossos possibles.
• Convèncer al meu sogre que peus de porc no, i que no calen tants bolets.
• Que el tió mengi ;)
• Encarregar la carn a la carnisseria.
• Pensar en les neules (una sobretaula de Nadal sense neules, no és Nadal)
• En pensar on penjo l'"espumillón" i les boles del arbre (que vaig fotre a mar l'any passat)
• ...i intentar que els meus fills passin el millor Nadal possible (que el passaràn... i tant que el passaràn!)

I només em queda desitjar-vos que passeu un molt bon Nadal i que el Tió us cagui les coses justes i necessàries (bé, alguna frivolitat també fa il.lusió)

Bones Festes!!

Do you want a job? doncs ta fots!

Estic realment al·lucinada mirant ofertes de feina.

No sé si estic a Catalunya o al mig de Massachussets (m'agrada dir "Matxaxusets" o "Ojaio". Què me'n dieu de "Aioua". Espetarrant!) Hi ha moltes ofertes de feina que demanen candidats en anglès o bé posen el lloc de treball en anglès. Per exemple:

• Buscamos un Business Development Manager. És a dir, un Gerent de desarrollo del negoci. 
• Sales Manager para empresa energética. O sigui, un venedor amb experiència.
• Necesitamos un experto en B2B... I això? sembla el nom d'una consola... Doncs no, és un Business to Business, es un intermediari de empresa a empresa (com un proveedor de viatges, per exemple)
• Necesitamos Sales Manager en Agencia de PR (PR=PI-AR). PI-AR?? (Pio, pio...) em sona a granja de pollastres pijas! noooo... PI-AR son les sigles de Public Relations, o sigui Relacions Públiques.

I que me'n dieu quan mires el LinkedIn i veus Fulanito de tal, CEO en .... CEO? cony, el jefe! El que mana més!

Que voleu que us digui.... Entenc que l'idioma universal el tinguem que dominar i es vital per algunes feines, però jo sóc més d'estar per casa (encara que em posaré ja a refrescar l'anglès). Sempre he dit que sóc més pagesa que Sant Isidre i que m'agrada tot el que m'envolta, la meva familia, els meus amics, la meva terra, la meva ciutat...

Estem en uns temps que ens hauriem de mirar més el que ens envolta. No sóc ni economista ni res semblant (no porto ni els comptes de casa. Sort del meu Estupendu que és el que té seny) Tampoc m'agrada la política ni els senyors que se'n dediquen (no m'agrada la poca honestedat), però si tinc clara una cosa...

Estem molt fotuts en aquest país, amb una taxa d'atur que arriba gairebé als 6 milions de persones, que molts no els hi queda més remei que ser emprenadors perquè les empreses no estàn contractant sinó que estàn acomiadant (i els que contracten volen que tinguis un Master en ESADE per fer de mosso de magatzem...)

Senyors, senyores és hora que ens ajudem! Anem a mirar-nos el melic! Obrim els ulls i mirem el que tenim al costat. Per això hauriem de començar a gastar-nos els pocs diners que tenim en els comerços del nostre barri/ciutat. Aquest Nadal serà dur per alguns, anem a les petites botigues a comprar i aixì ajudarem als emprenadors, al petit comerç perquè no plegui...  

Què tenim? Moltes coses... jo començaria per parlar-vos d'Ebrevinil  fan vinils decoratius molt bé de preu i molt xulos! una bona idea com a regal; també tenim a la fantàstica Lola'Cake que et pot fer el pastís, cupcake, galetes o el que vulguis, personalitzat i a bons preu.

i que tal unes peces de bisuteria/joieria boniques?? No t'aguanto les fa molt maques.  Si voleu comprar roba i complements, moderna i a bon preu, aneu a Doce al carrer Artesa de Segre cantonada Ciutat de Balaguer de Barcelona.

Si voleu comprar roba infantil diferent teniu Rock 01 Cool Baby, roba amb estil rocker per a nens al c/ Bonavista, 16. A Barcelona.

I regalar un tren elèctric, per exemple? 

Kinder Trenes Eléctricos del c/ Còrsega, 415 en trobaràs de molt xulos.

I les coses de papereria? a mi em xiflen i trobo que és una cosa moníssima per regalar! On? 

Ordning&Reda Via Augusta, 40 o, com no, Pepa Paper París, 167. No són botigues econòmiques, però un capritxet "paperil" sempre està bé.

Una de les meves botigues preferides i que cada Nadal els meus Paquirrins i el meu Estupendu hi van per comprar alguna coseta és a El Ingenio, articles per fer màgia/jocs de mans.

Bé, he fet unes poques propostes de comerç de proximitat. Cadascú en la seva ciutat o poble sabrà on ha d'anar...

Ostres, realment en aquest post m'he anat d'una cosa a l'altre.... de buscar feina a fer compra de proximitat. Potser es que el destí em porta cap a l'emprenadoria... qui sap! Potser em faig CEO de la meva pròpia empresa de.... cigrons?

Fins el proper post!

Nena! Ja tinc els bolets per Nadal!

Us he parlat mai del meu sogre?
No, aquí al blog mai l'he fet esment, però la familia i les amistats ja coneixen moltes històries....
Començaré dient que té 83 anys, és vidu, té una salut de ferro (malgrat ell digui que té moltes coses), és encantador, parla pels colzes i cada any, sense excepció, en el mes d'octubre em diu allò de:
Ja tinc els bolets per Nadal!
El plat que es faci, en principi, li és indiferent però se li ha de posar bolets...
El problema no és que m'ho diu en el mes d'octubre i ja està. No, el problema és que comença en el mes d'octubre i t'ho va repetint diverses vegades (diverses=moltes) fins que no fa entrega dels mateixos (això és, aproximadament, el 15 de desembre). Per suposat, són bolets en conserva perquè sinó serien bolets amb carn... (ecs! Ara m'he fet fàstic...)
I direu "doncs que te'ls doni en el mes d'octubre i tema resolt". Molt llestos/es vosaltres! Ja ho hem provat! aleshores ataca amb els musclos de l'aperitiu o les "navajas"...
Aquest any hi ha una variació. El passat cap de setmana va venir a dinar i ens va enunciar el següent:

Aquest any el segon plat el faig jo i faré... peus de porc!

El crit de "Nooo" del meu Estupendu, que en aquells moments estava a la cuina, el va sentir fins la veïna de l'àtic.

• No, papa. No faràs peus de porc perquè per Nadal no es mengen peus de porc i perquè tu no has de fer res!
• Bueno, però jo en faré mig per cadascún...
• No, no els faràs...
• Nois -intento intervindre- si voleu...
• Però es que vaig veure la recepta a la tele i...
• Papa, que t'he dit que no!
• Pare -jo de nou- si vols peus de porc...
• Qui ho diu que no es mengen per Nadal? Doncs jo vull...
• PAPA!
• A veure... -jo amb un fil de veu-
• Ara aquest m'ha de dir el que haig de fer o no...
• Es que tu no has de fer res, ho fem nosaltres!
• Buff!
• Jo... -una altra intentona per part meva...-
• Buff!

Això va ser el cap de setmana passat amb el tema de Nadal, però una conversa d'aquesta mena es pot reproduir en qualsevol moment i amb qualsevol tema.

Us podria explicar moltíssimes coses del meu estimat sogre... Us podria explicar sobre la seva dieta que hauria de ser pobre en vitamina K i es fot fins el capdamunt d'espinacs (si, heu encertat... amb molta vitamina K); dels seus amics que anomena "vells"; de que cada vegada que mengem espàrrecs et comenta que van bé per la pròstata (gran dada, en gran moment); de les seves anècdotes de l'any 36; dels seus "aquests pantalons són gairebé nous, ténen 15 anys"; de la seva insistència en que sapiguem qui era en Fiveller; de la quantitat d'anàlisi de sang que es fa per veure a la mossa del laboratori... de tantes i tantes coses que no acabaria mai!!

I espero que, per molts anys, pugui sentir:
Ja tinc els bolets per Nadal!

Fins aviat!

El món comercial (des del meu punt de vista, eh?)

Sempre he pensat que les persones que ens dediquem a vendre sóm una mica peculiars.

Xerrem pels colzes, anem amunt i avall veient clients, parlem per telèfon a totes hores, som força cridaners i, en el fons, som uns incompresos…. Normalment la nostra feina no l’entenen les persones que no són comercials. Una d'aquestes persones era ma mare. No entenia la meva feina i ni la de la meva germana.

Quan li preguntaven de què treballaven les seves filles deia:
La gran (la meva germana) fa algo de "papers" (en realitat treballava de consultora de Recursos Humans) i la nena (jo) va pel carrer i ven algo dins les revistes...

Una conversa amb la mare anava així:

Riiiinnnngggg!!!!
- Nena!!!
- Digues!
- Avui surts??
- Què vols dir si surto?
- Què si vas pel carrer…. –donant voltes al “bolso”, penso jo…-
- Si, Mama, per què?
- Doncs si surts, podries passar pel “Corte Inglés” i portar-me una capsa de bombons que avui ve la Tieta i és el seu aniversari i...
- Mama! T’he dit mil vegades que quan surto vaig a veure un client! Vols fer el favor!
- Ai nena, no sé que et costa…. Total, vas amb cotxe, no?

No hi havia manera, no ho entenia.... (Mamà no saps com t'enyoro...)

Ni ella, ni alguns que es pensen que ens "escaquegem" (això és el que farien ells), que és molt fàcil (com es que tenint el producte que tenim, tal client no sigui comprador...? -i això t'ho pot preguntar des del jefe fins la recepcionista-) i que vivim molt bé (si, si... sobretot ara que alguns estem engreixant la cua de l'atur).

Si, suposo que totes les feines ténen el seu què  i sempre he considerat que tots som importants en l'engranatge d'una empresa, fins i tot els comercials!!

Fins la propera!

Juliol, Agost, (...), Octubre...

"Lulu! Sóc super-fan del teu blog!" 
Aquestes sorprenents paraules me les va esbintzar la meva ex-companya (i amiga) Beatriz l'altra dia sopant. Les altres comensals (ex-companyes i  amigues també) van afirmar el mateix.
Encara ara no se m'ha tancat la boca de la sorpresa! Va ser una barreja de vergonya i satisfacció alhora! Fins i tot em van dir que si tenien el dia una mica torçat, llegir el meu blog els hi arrencava un somriure... Collons, quina responsabilitat!
I jo ara què nassos explico? Perquè, al principi era fàcil: explicar tota la feina que se'm va girar quan em vaig quedar a l'atur però ara... què? Aaaggghhh!!!!!
A veure, repassem...
Què he fet aquests dies? A part de maleïr tot i cadascún dels dies de setembre (menys el dia de l'aniversari del Paquirrin Junior) poca cosa més...
L'altra dia em vaig anar a comprar unes sabates. La premisa era que fossin planes i còmodes...
Doncs em vaig comprar unes que són moníííssimes, de color negre, que no són ni planes ni còmodes... com sempre, encertant de ple! De fet, semblo la "novia de Frankenstein" perquè són d'aquelles que la sola és gruixuda de la punta al taló i és com si portés dues rajoles de la paret de la cuina enganxades a la sabata. Collins que rígides són!
I què més? Ah, si! Vaig llançar un concurs des d'aquest mateix blog i... quin poder de convocatòria que tinc!
La xicota del Paquirrin (gran) i la meva cosina ens van explicar la seva anècdota laboral divertida! Per tant noies, ens anem a fer un suís perquè ens el mereixem! eh! i croissant!
I ja veieu, això és el que he fet de rellevant aquest mes. Aburrit com una mala cosa!
Crec que després de llegir aquestes línies, la meva ex-companya (i amiga) Beatriz canviarà d'opinió -sic!-
A veure que ens depara aquest Octubre. Com a mínim té alguna cosa bona... que no és Setembre!
Fins el proper post!

"Morriña"

Si, ho reconec.... trobo a faltar la feina!

No trobo a faltar aixecar-me d'hora, ni les reunions que no s'acabaven mai, ni les mil trucades a la mateixa persona i que no es posés, ni... no sé, altres coses!

Trobo a faltar les bromes amb els companys, les mirades còmplices, el café del matí, les visites als clients... en definitiva, les anècdotes vàries que he viscut al llarg dels anys!

I avui el post anirà d'això... d'alguna anècdota que m'ha passat, que he explicat a alguns companys i que ens hem pix... de riure!

Recordo, en concret, un dinar de tupper en una sala de reunions que teniem en el nostre departament, (que la deixàvem plena de molles de pa) i, de manera espontànea, cadascú de nosaltres va explicar alguna història que ens havia passat a "casa" d'algún client.

Recordo el meu amic/company Joan que va explicar que un dia va anar a una empresa on es va reunir amb una noia. Aquell dia havia decidit posar-se "traje" i veia que la noia el mirava molt, d'una manera intensa... He lligat, va pensar... Fins que va sortir de l'empresa i es va donar compte que a l'alçada de l'hombro, portava una GRAN cagarada de colom!! Clar que la noia el mirava intensament!

O com la meva amiga/companya Andrea, que anava a entrar a una empresa, amb portes correderes, automàtiques, i no es van obrir i es va fúmer una nata de campionat (em penso que va caure al terra i tot!)

I ara, una (de moltes) que em va passar a mi i molts de vosaltres ja la sabeu...

Va haver-hi un dia que vaig anar a veure a un client en un edifici alt, força alt, de Barcelona. Entro, saludo al conserge i observo que l’edifici està en obres i un dels ascensors no funciona. Hi ha una gentada considerable per agafar l’ascensor que si que va.

Agafo l’ascensor juntament amb un parell d’executius, una parella amb una nena i una noia amb una faldilla tan curta que sembla que porti un cinturó ample. Com vaig una mica carregada, un dels executius pulsa per a mi la planta 10.

Comencem a pujar i de cop…. l’ascensor es para entre la planta 5 i la 6!

Tots ens mirem amb la cara de “no passa res, però no sé que fer” i fem un bot al sentir una veu: “

- Señoreee, ¡no se asuzten! ¡Ahora mizmito lo' sacamo'!

Un home amb casc, un paleta, ha obert la porta i treu el cap entre el terra de la planta 6 i el sostre del nostre ascensor.

- Tendrán que saltá ' y salí ' p'aquí.

P'aquí?? I, en aquell precís instant, em vaig adonat del que portava posat i… horror!! Una faldilla estreta fins els peus! Avui precisament m’he posat aquesta faldilla quan jo sempre porto pantalons! Què faig? Em trec la faldilla o me la pujo fins el cap i em faig un llaç? vaig pensar...

Mentre estava pensant el que havia de fer ja havien sortit la nena i els seus pares. Els executius que em miren i diuen:

- L’ajudem?

- No, no, vostés primers –dic guanyant temps per pensar com surto d’allà embotida en la faldilla que porto-

Mentre van sortint, la noia del cinturó ample i jo ens anem mirant a veure qui és la guapa que surt primer. Jo no vull pujar-me la faldilla a l’alçada del cap per poder aixecar la cama i sortir i, evidentment, la noia no vol aixecar la cama tampoc, encara que ella és jove, prima i esbelta. I segur que porta unes calces mones (o potser una tanga) i jo vaig amb calces de coll alt i color insípid…..

-¡Niña! ¡Dame la mano que te subo! –diu el paleta, donat la mà i pujant a la noia fora de l’ascensor.

Ara em toca a mi! Respiro fons, els hi dono la meva càrrega de revistes i, em dono impuls amb les mans i braços i... alehop! amunt!

I fent força amb els braços (Nadia Comaneci estaria orgullosa de mi!), m'arrosego tipus cuc pel forat entre l’ascensor i la planta 6, quedant-me blanca de dalt a baix per la pols i el guix de les obres.

Merda! No sabeu la vergonya que vaig passar amb la cara al.lucinada dels paletes i, després, veient a la noia de la recepció rient per sota el nas! I jo amb aquell posat de que no passa res, molt digne, blanca de pols de dalt a baix...

Aquesta és una de les moltes anècdotes que puc explicar que m'han passat i penso, amb nostàlgia, en les històries que es van explicar aquell dia, amb l'atac de riure de tots nosaltres i el bon rotllo que teniem. Això és el que trobo a faltar!

Bé, ja em deixo de nyonyeries i aprofito per dir-vos que els noms esmentats dels meus companys són ficticis, però no la seva història.

Dit això, us convido a que expliqueu alguna anècdota. No cal que sigui del món comercial... segur que us ha passat alguna a la vostra feina!

Va, un concurs! expliqueu la vostra i un jurat  (els de casa se'ls-hi ha girat feina) escullirà una de les històries i guanyara una tassa de xocolata desfeta (o Suïs) amb alguna cosa per sucar a la Granja Viader del carrer Xuclà. Jo li acompanyaré, eh?? Plaç màxim: 30 de Setembre. 

Veus, ja he trobat l'excusa perfecte per saltar-me (altre cop) la dieta!! Vinga, animeu-vos que volem riure!!

Espero les vostres històries.... fins aviat!

La pu@#* realitat

• Estem a l'agost? 
• Nooooo!
• Ja estem al setembre?
•  Siiiii!

Parlamordedéu! Ja s'han acabat les vacances? Merda! Ara he de baixar a la realitat.....

Vés, i ara què? Durant un mes, el pais ha estat paralitzat (malgrat la crisi) i ara sant-tornem-hi a fer el que feiem abans d'aquest beneït mes!!

I comencem el Setembre. Él mes que més odïo. Només hi ha un dia que m'agrada, el de l'aniversari del meu fill petit, la resta... puuuaaaggghhh!!

És el mes de "la vuelta al cole" això vol dir despeses, i més despeses; anar a buscar llibres, comprar material escolar, començar a mirar els pantalons i altres prendes de l'any passat i comprovar (amb horror) que s'ha de comprar roba nova...  I aquest any, a més, la pu@#* pujada de l'IVA!

A respirar fons i endavant!

Però, no us he explicat res! Us haig d'explicar el que he fet en aquests dos últims mesos!

He fet dues coses importants. 

La primera, ajudar a engegar un projecte del meu Estupendu. Es tracta de comercialitzar publicitariament una revista de descàrrega gratuïta per iPad. Fantàstica, tot s'ha de dir. Ell treballa; jo intento ajudar-lo amb el que sé i puc...

La segona, fer vacances! que bé que s'està de vacances!! Es fantàstic tenir la sensació que no passa res, que la vida es aixecar-te; pensar que has de fer; arribar a la conclusió que "res" (que es mentida, sempre fas algo, però amb un altre ritme) i sentir-te feliç! Aaaiiixxx! què bé!

Va haver un dia però, que va ser horroròs per a mi, la meva familia i els meus cosins (que ens van convidar a estar a casa seva, a la muntanya, durant una setmana. Gràcies nois!)

El dia en qüestió va ser quan vem decidir anar amb "Burricleta" i fer una excursioneta donant la volta al llac de Banyoles.

Si, si,... ni el vem veure!

Anem a pams.... anàvem 4 adults, un jove, dos adolescents, un nen de 9 anys i un nen de 14 mesos i ens van dir que fèssim una excursió que, com a molt, eren 3-4 hores, tot pla (només hi havia dues pujades segons el senyor que ens llogava els vehicles) i hi havien moltes ombres (d'arbre, es referia...)

Òstia! vem estar 6 hores dalt de la bici! (comptant les parades tècniques vem estar 8 hores d'excursió. Parades tècniques= arrossegar la burricleta per a pujades i baixades plenes de pedres i sotracs per no fotre't de lloros i dinar), amb un sol de justicia, les ombres ni havien poques, d'aigua menys, només ens vem creuar amb una familia en tot el camí (uns 30 i escaig kilòmetres)... un espant! Crec que el pobre noi que ens va llogar les bicis ho va passar força malament quan l'Estupendu li va fotre la cavalleria per sobre! Però ens va dir que era tot pla! Mireu el croquis:

Tooooot pla! La nostra pobre cosina que portava el menut les va passar canutes per passar pels camins i no caure amb el petit. El nivell de "macasums" va anar en augment i pujant de to a mida que anàven passant les hores. Ens feia mal tot (quan dic tot, és tot!).

Però la resta de vacances (piscines, platges, lectures, passeigs, dormides...) han estat un plaer!

.... Demà, dilluns 3 de Setembre..... dilluns.... Setembre..... buuufff! Quina mandra!

Us desitjo un bon Setembre!