Rutines "marujiles"

Perdoneu que aquests dies no he publicat res.

Realment, mentre els dies passen, es va instal·lant la rutina al meu dia a dia. A més, és juliol i casa meva sembla una fonda  ja que els meus "Paquirrins" entren i surten perquè ja no ténen classe.

Ara la meva preocupació és: faig macarrons o arròs a la cassola? La rentadora ja ha acabat? i..., atenció..., TINC LA PLANXA AL DIA!! Al·lucinant!

Amb tot això, l'Estupendu està iniciant un nou camí laboral i intento ajudar-lo amb el que puc. 

Ell està amb quins autònoms m'haig de donar d'alta? 

i jo que et sembla, ensaladilla russa o gaspatxo?

ell,  què seria millor, sl o scp? 

i jo, qui no ha baixat la tapa del wc?

Com veieu, compenetrats en tot.

De tant en tant, la neurona se'm fot a lloc, i intento donar-li un cop de mà fent base de dades o escrivint algun text que necessita enviar per mail. Mentrestant, continuem amb la nostra conversa profunda.

- què em poso camisa o polo?

- T'has fixat que les cebes han pujat de preu? (i espera't amb el 21% d'IVA)

- es que si vaig amb camisa, amb la calor que fa, arribo arrugat...

- es que no sé si anar al Mercadona o al Condis...

-...i el polo no s'arruga tant però em fa més calor...

-... però el Condis el tinc més lluny i em fa pal...

Com veieu, el temps fa que tot es vagi posant a lloc i més ara que és estiu i tot es ralentitza... a veure si passem aquest juliol, a l'agost intentem fer vacances i quan vingui setembre espero que tot comenci amb més marxa (sobretot laboral)

Fins aviat!

"La Milla Verde"

Avui, crec que no em sortirà la vena positiva, no la trobo. 

L'any 92, es va patir una crisi a Espanya. Comparada amb aquesta, va ser de pixarrin, però aleshores no ho sabiem. Va haver-hi empreses que van acomiadar a molta gent i la paraula ERO (o ERE com es diu ara) va començar a entrar en el vocabulari de les persones.

Fa poc que em vaig assabentar que molts dels meus ex-companys/es estàn en una llista per a ser acomiadats. En un ERE. Estàn en una llista anònima i que haurà de passar, aproximadament, un mes per saber qui marxa...

Això, es com estar a "La milla verde" (no sé si heu vist aquesta pel·lícula, on els condemnats a mort els posen, en el seus últims dies en uns compartiments a part i el terra està pintat de verd fins la càmara de gas. La distància entre les cel·les i el lloc de l'execució és una milla). En aquest cas no hi ha distàncis, hi ha temps i toca esperar que et dictin sentència, però la diferència amb els reus de la pel·li es que ells sabien que eren els condemnats a mort...

Avui en dia, amb aquesta fabulosa i fantàstica reforma laboral que tenia que ajudar a tirar endavant a les empreses (aixó si que poder ho està aconseguint) i que propiciaria a que tothom tingui feina (a buscar lloc a la cua de l'atur) fa que, tot plegat, encara sigui més angoixant tot. Angoixa perquè la indemnització que et pertoca és menys de la meitat que fa uns mesos; perquè no és fàcil trobar una feina avui en dia; perquè alguns ja tenim una edat que les empreses no ens volen; perquè no tenim sufcient edat i, per tant, no tenim experiència...  És una vergonya i un fàstic.

És molt trist. La majoria de persones no es mereixen això, és un malson, és una humiliació, és una gran putada.

Només espero (és més un desig que una esperança) que els mediocres i les males persones els hi toqui d'una vegada per totes.

Senyores i Senyors, ha estat un plaer haver treballat amb tots vosaltres i espero que la vostra "milla" passi aviat i que hi hagi sort.

Dia Moc

M'havia quedat amb la paraula "Mocs"...
Mocs i plors. Això és el que més recordo del dia que em van acomiadar. Però, anem a pams...
No us he explicat en què consistia la meva feina... Sóc Comercial de Publicitat (bé, "era" Comercial de Publicitat). Venia espais publicitaris en mitjans impresos. Continuo:

Dia Moc
07:00 h. M'aixeco del llit. Els sentits em funcionen, Va, cap a treballar!
08:05 h. Tiro el meu fill a l'Insti. Fem veure que no ens coneixem (no fos cas que la seva reputació es resentís)
08:30 h. Arribo al despatx. Obro l'ordinador. M'ha escrit la Paloma de la Vega de Vente Priveé (gràcies Paloma)
09:00 h. Amb el cotxe cap a una visita a un client. Amb la moral amunt!
10:30 h. Surto de la visita. Intent fallit de venda (la crisi, no hi ha pressupost, farem online...)
11:30 o 11:45 h. Ai, aquí sí que comença de debò la història...

• La meva cap em diu una cosa semblant a: No ets tú, és la situació... Aaaggghhh! És un divorci! un divorci laboral!

TATXÀN! i apareix el moc! No en tinc ni idea ni del que vaig dir ni del que em van dir...  Moc amunt, moc avall... Mocadors de paper a dojo!

I ara, què?

12:30 h. Despatx Dtor. Recursos Humans. Mocs
13:00 h. Abraçades de companyes i companys. Més mocs
14:00 h. Amb el cotxe cap a casa. "Guantera" plena de mocadors.
14:30 h. Entro a casa, m'abraço al meu "estupendu" (estupendu=meu marit), m'assec al sofà i continuo amb els plors i mocadors...
15:00 a 23:00 h. Subsisteixo amb els dos mocadors que em queden i marxo a dormir...

I ara què? (again)

Doncs ara, formo part de l'empresa més gran d'Espanya, l'INEM. Algú sap on es farà el sopar de Nadal?? Suposo que trobar un restaurant amb capacitat per a més de cinc milions de persones deu costar...


CONTINUARÀ...

Per cert! Gràcies a tots els que m'heu llegit i els que m'heu fet arribar molts ànims!!
Smuack!!