"Morriña"

Si, ho reconec.... trobo a faltar la feina!

No trobo a faltar aixecar-me d'hora, ni les reunions que no s'acabaven mai, ni les mil trucades a la mateixa persona i que no es posés, ni... no sé, altres coses!

Trobo a faltar les bromes amb els companys, les mirades còmplices, el café del matí, les visites als clients... en definitiva, les anècdotes vàries que he viscut al llarg dels anys!

I avui el post anirà d'això... d'alguna anècdota que m'ha passat, que he explicat a alguns companys i que ens hem pix... de riure!

Recordo, en concret, un dinar de tupper en una sala de reunions que teniem en el nostre departament, (que la deixàvem plena de molles de pa) i, de manera espontànea, cadascú de nosaltres va explicar alguna història que ens havia passat a "casa" d'algún client.

Recordo el meu amic/company Joan que va explicar que un dia va anar a una empresa on es va reunir amb una noia. Aquell dia havia decidit posar-se "traje" i veia que la noia el mirava molt, d'una manera intensa... He lligat, va pensar... Fins que va sortir de l'empresa i es va donar compte que a l'alçada de l'hombro, portava una GRAN cagarada de colom!! Clar que la noia el mirava intensament!

O com la meva amiga/companya Andrea, que anava a entrar a una empresa, amb portes correderes, automàtiques, i no es van obrir i es va fúmer una nata de campionat (em penso que va caure al terra i tot!)

I ara, una (de moltes) que em va passar a mi i molts de vosaltres ja la sabeu...

Va haver-hi un dia que vaig anar a veure a un client en un edifici alt, força alt, de Barcelona. Entro, saludo al conserge i observo que l’edifici està en obres i un dels ascensors no funciona. Hi ha una gentada considerable per agafar l’ascensor que si que va.

Agafo l’ascensor juntament amb un parell d’executius, una parella amb una nena i una noia amb una faldilla tan curta que sembla que porti un cinturó ample. Com vaig una mica carregada, un dels executius pulsa per a mi la planta 10.

Comencem a pujar i de cop…. l’ascensor es para entre la planta 5 i la 6!

Tots ens mirem amb la cara de “no passa res, però no sé que fer” i fem un bot al sentir una veu: “

- Señoreee, ¡no se asuzten! ¡Ahora mizmito lo' sacamo'!

Un home amb casc, un paleta, ha obert la porta i treu el cap entre el terra de la planta 6 i el sostre del nostre ascensor.

- Tendrán que saltá ' y salí ' p'aquí.

P'aquí?? I, en aquell precís instant, em vaig adonat del que portava posat i… horror!! Una faldilla estreta fins els peus! Avui precisament m’he posat aquesta faldilla quan jo sempre porto pantalons! Què faig? Em trec la faldilla o me la pujo fins el cap i em faig un llaç? vaig pensar...

Mentre estava pensant el que havia de fer ja havien sortit la nena i els seus pares. Els executius que em miren i diuen:

- L’ajudem?

- No, no, vostés primers –dic guanyant temps per pensar com surto d’allà embotida en la faldilla que porto-

Mentre van sortint, la noia del cinturó ample i jo ens anem mirant a veure qui és la guapa que surt primer. Jo no vull pujar-me la faldilla a l’alçada del cap per poder aixecar la cama i sortir i, evidentment, la noia no vol aixecar la cama tampoc, encara que ella és jove, prima i esbelta. I segur que porta unes calces mones (o potser una tanga) i jo vaig amb calces de coll alt i color insípid…..

-¡Niña! ¡Dame la mano que te subo! –diu el paleta, donat la mà i pujant a la noia fora de l’ascensor.

Ara em toca a mi! Respiro fons, els hi dono la meva càrrega de revistes i, em dono impuls amb les mans i braços i... alehop! amunt!

I fent força amb els braços (Nadia Comaneci estaria orgullosa de mi!), m'arrosego tipus cuc pel forat entre l’ascensor i la planta 6, quedant-me blanca de dalt a baix per la pols i el guix de les obres.

Merda! No sabeu la vergonya que vaig passar amb la cara al.lucinada dels paletes i, després, veient a la noia de la recepció rient per sota el nas! I jo amb aquell posat de que no passa res, molt digne, blanca de pols de dalt a baix...

Aquesta és una de les moltes anècdotes que puc explicar que m'han passat i penso, amb nostàlgia, en les històries que es van explicar aquell dia, amb l'atac de riure de tots nosaltres i el bon rotllo que teniem. Això és el que trobo a faltar!

Bé, ja em deixo de nyonyeries i aprofito per dir-vos que els noms esmentats dels meus companys són ficticis, però no la seva història.

Dit això, us convido a que expliqueu alguna anècdota. No cal que sigui del món comercial... segur que us ha passat alguna a la vostra feina!

Va, un concurs! expliqueu la vostra i un jurat  (els de casa se'ls-hi ha girat feina) escullirà una de les històries i guanyara una tassa de xocolata desfeta (o Suïs) amb alguna cosa per sucar a la Granja Viader del carrer Xuclà. Jo li acompanyaré, eh?? Plaç màxim: 30 de Setembre. 

Veus, ja he trobat l'excusa perfecte per saltar-me (altre cop) la dieta!! Vinga, animeu-vos que volem riure!!

Espero les vostres històries.... fins aviat!